El passat dia 23 d'octubre vam presentar la tasca " qui ets,tu?". havíem d'escollir a una companya de classe a qui descriure per dos mitjans molt diferents:
- una imatge amb un peu de pàgina que ajudés a descriure allò que era difícil de percebre amb la fotografia
- una descripició, la concreció exacta de descripció quedava oberta, podia ser un text, un poema, una cançó, un vídeo, el mitjà era lliure.
Vaig escollir l'Hel.lenca perquè la seva imatge era molt definitòria i subtilment diferent, cal tenir en compte que vam haver d'escollir companya als pocs dies de conéixer'nos, així que no sabia exactament amb qui em trobaria quan li fes la entrevista per poder tenir material amb què confeccionar les dues tasques.
Sense més preàmbuls dono pas a la imatge i a la descripció.
No sóm el que semblem, o sí?
Hel.lenca, tu què hi dius?
De rialla fàcil,
i una caiguda d’ulls
que et permet enlluernar-te,
momentàniament,
quan de sobte un es fixa,
amb les brillantors
i algun que altre artilugi més,
que porta a tort i a dret.
Saps que és d’ella,
tot tan carregat
no pot ser de ningú més
tantes coses amuntegades.
Transmet una franquesa cristal·lina,
encara immaculada,
que desprèn l’energia
d’aquells que només tenen
19 anys a l’esquena.
tan primeta i estirada
que es veu fràgil, si em permeteu.
Es fa veure,
és bufona,
cabell llarg, com no! És la moda
i rosseta, però no sé si de perruqueria...
podríem dir que és atractiva,
això el nostre noi, l’Hug, ens ho diria.
És prima i alta fins al cel,
Un s’espera una veueta,
per posar-li ja el llacet,
però de sobte sents un so
que apareix de repent.
Sobta el greu, de la seva veu,
però no és, precisament, perquè sigui greu,
podríem dir, que contrasta
i fins i tot li serveix d’ancla.
És fineta, tota ella
però amb el temps
de res no li serviria
tants elogis del seu físic
si no fos perquè al “darrera”,
vaja, allà on l’ànima s’alimenta
i té un cor gran que batega
per tots el que se l’estimen.
La família té de referència,
Fins aquí lògic, la té tota per a ella,
Però un cop més, per sort sobta,
La passió pel seu avui.
Carn i ungla es veu que són,
I no pas com les seves de colors,
de colors en plural
tot sigui dit de pas,
és digne de ser admirat,
conviure amb una prolongació
tant llarga arran dels dits
això sí, divertit, de colors.
que qui sap valorar als grans,
Un tresor té ella al cor
i jo diria que ja ho sap.
Octubre del 2012
Goretti Guillén Tunica
Tornant a l’avi,
deu ser el vincle invisible ,
que no per ser-ho vol dir que no hi sigui
de quan era ben petita,
de quan encara no es valia.
Pel seu avui moriria
I es que arriba a fer enveja
la seva bogeria.
No tothom sap veure en els vells
el que encara no té el jovent,
experiència i prudència,
sinceritat i ni un pèl a la llengua.
Saber valorar a un avi,
I exposar-lo a la classe
té a veure amb el cercle
que la vida ens té previst.
Així doncs no és d’estranyar
que als petitons vulgui servir,
qui millor per cuidar nens